Història
Els inicis
La xarxa va començar a construir-se l'any 1883. Va ser l'holandès Willem Jan Holsboer, propietari d'un hotel a Davos que va prendre la primera iniciativa. La seva idea era la d'enllaçar l'estació de Landquart amb Davos per ferrocarril.
Tot va començar amb la malaltia de la seva primera esposa, Margaret Newell Jones, que patia una malaltia pulmonar greu. Holsboer es va casar amb ella l'any 1965, quean treballava de director adjunt en una sucursal del Twentsche Bank.
Holsboer va viatjar amb la seva dona malalta i el viatge que els va portar en la seva darrera etapa no s'acavaba mai, degut a que des de l'estació de Landquart fins arribar a Davos, van tardar set hores en el camí. Segurament llavors va pensar que seria bona idea tenir una línia de ferrocarril per fer aquests quilòmetres d'una forma molt més ràpida. L'any 1867 Margaret va enmalaltir més, i van anar a visitar al metge Alexander Spengler, que acabava de construir la "Davoser Kurhaus". Tot i rebre moltes cures, Margaretha Holsboer va morir, murió, amb això Wilhem es va fer amic de Spengler i va se cofundador del balneari que es va inaugurar l'any 1868.
Holsboer va continuar vivint a Suïssa i es va tornar a casar amb Ursula Büsch, amb la que va tenir set fills. Com va ser molt emprenedor, a banda de diversos balnearis, va començar a albirar la posibilitat de connectar Davos amb Landquart a travers de Klosters, encara que no era possible fer-ho amb ferrocarril convencional, per la qual cosa es va canviar l'esquema i es van refer els planells per utilitzar una via més estreta, en aquest cas d'ample mètric, en la que les corbes no fossin un impediment per serpentejar per les valls del cantó dels Grisons.
Ferrocarril de Landquart a Davos
La línia que va connectar per primera vegada Landquart i Davos, també anomenada Davoser o Prättigaulinie es va fundar l'any 1888 com Landquart-Davos AG (LD). Descartat el tren convencional, originàriament es volia crear un tren de cremallera per superar els forts pendents de la vall, i es va discutir una viariant amb tres traçats. Es va triar finalment la variant d'adherència que pasava per Klosters. El primer enginyer en cap de la línia va ser Achilles Schucan, que més tard va ser director fins l'any 1909.
La ceremonia de inauguración tuvo lugar el 29 de junio de 1888. Ya en 1889 la sección de Landquart a Klosters ya estaba terminada, y ocho meses más tarde se abrió definitivamente la línea hasta Davos-Platz.
Holsboer además tuvo el ideario de expandir el ferrocarril por aquella región, por lo que en 1895 el Landquart-Davos AG cambió su nombre por Ferrocarril rético (Rhätische Bahn).
En el año 1897, después de un referéndum, el ferrocarril rético se convirtió en el Bundnerische Staatsbahn o empresa estatal.
Extensió del ferrocarril rètic
En 1896 se abre al tráfico el trayecto entre Landquart, Coira y Thusis. Era una línea que en parte iba paralela entre Landquart y Coira a la del ferrocarril convencional.
En 1903 se abre al tráfico la línea del Albula, que lleva desde a través de Thusis, Tiefencastel, Filisur y Samedan a Celerina, considerada en la actualidad como una auténtica obra de ingeniería, en la que conviven puentes y túneles al unísono, pasando de los 657 metros sobre el nivel del mar en Thusis a los 1775 de St. Moritz, en poco más de 100 km.
En 1904 se abre al tráfico la extensión entre Celerina y la estación de esqui de St. Moritz, situada ya en la Alta Engadina.
En 1904 se abre al tráfico la línea de la Ruinaulta, que parte de la estación de Reichenau-Tamins, en la desembocadura del Rhin Anterior y el Rhin Posterior, hasta Ilanz, y es la línea dónde las estaciones distan más de las poblaciones por seguir el curso del río.
Entre 1907-1910 se construyó el edificio administrativo del ferrocarril rético en un estilo típico de los Grisones en Chur, en la Bahnhofstrasse, y se colocó bajo la protección del patrimonio cantonal.
En 1908 se abre al tráfico la línea de Pontresina a Samedan, un pequeño trayecto que lleva a otra estación de esqui de la Alta Engadina.
En 1909 se abre al tráfico la línea que continuaba la del Prättigau desde Davos a Filisur, uniéndose así a la línea del Albula que ya estaba en servicio.
En 1912 se abre al tráfico la línea de Ilanz a Disentis, el centro de la cultura romanche de los Grisones, gracias a la perpetuación cultural que realizó su abadía benedictina.
En 1913 se abre al tráfico la línea de Bever por Zernez a Scuol, o línea de la Baja Engadina.
